Tostemps el vers,

descalç vora la mar

deleja abastar

l’ampit del cel.

Tostemps els versos,

prestos espremen la sal,

a dolls enaiguen la pell

i en fer-se aigua el cos

reescriuen l’estima.

Se’m tallaren als llavis,

les veus del desig,

se’m tallà una besada

prenyada de blaus.

Un goig amarat d’enyor

resta encara

amb el cant de la joia

I el so del llaüt

enderrocant murs.

Mirava distreta un vol de gavines
al llenç del cel, quan, sobtadament,
retornaren als meus ulls, els teus.
Carícia d'avellana d'un instant
que s'impregna a la memòria del tacte
com qui reclama 
la dolcesa d'un esguard
o la passejada d'uns dits recorrent-me els cingles.

Hi és tan a prop i tan lluny l’empedrat i el castell!

EL TREN D'ANIRÀS I NO TORNARÀS

T'hi convidava la remor del mar
a les platges de València.
Volies anar-hi amb tren 
però no pots comptrar el bitllet
ni a la màquina espenedora,
ni a la finestreta que incrèdula
et somriu amb amable complicitat.

No en tenim, no!
_et dirà sense dubtar.
Pregunta-li a aquella noia,
la dels cabells llargs,
que s'hi passeja discretament.
Diuen que s'ha quedat 
tots els de tornada,
així que... si puges,
anar-hi, aniràs,
però tornar...
no  tornaràs mai!

Puges?

M'AGRADA

"M'agrada aquest verd",
em dius subtilment un dia.
"Serve un cabell teu
a la pàgina trenta-sis
dels Amors d'Ovidi",
em confesses un altre dia
mentre jo sedasse els teus mots
amb l'assossec del vers,
corpresa per tanta tendresa
i desperte embravida
intentant deseixir-me'n 
d'aquest cau corcat i rovellat. 
"M'agrada aquest verd",
em dius de manera insistent,
mentre una llum nova
desemboira un cadàver
clos dins d'un cos.

I no saps com...
com m'agrada el teu gest!

I és cru l'hivern
quan, ai, la rosa es dreça,
febrós miratge. 

KARSTEN, dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

No us penseu pas que s'estima més a la primavera. La contenció, la cruesa de l'hivern fa lluir molt més la rosa de l'amor entre la neu blanca, per molt miratge que sigui (o sigui, una mena de rosa virtual, no gaire física). Anar ontracorrent pot ajudar, fer-te vell o ser un infant no vol dir tornar-te, ser insensible

BONALS, Helena (Una cosa molt gran en una de molt petita


Nua, la rosa
jau al jaç violeta.
Espera l'alba

J. N. 

ESPILLS

No em cal esmentar el teu nom,
ni intentar oblidar-lo,
hi roman com transparència eterna
d'un mirall paral·lel.

CONFIDÈNCIES FORA DE LLOC

La vida de les roses és curta però intensa.

Me n'adone 

que no sóc jo,

que no sóc jo sense tu,

i sense saber com,

al meu somni de cristall,

hi sóc jo, i sóc més jo

amb tu, que no amb mi.

Me n'adone

que perdre't es tan fàcil,

com evident

la certesa de no tindre't,

i que, vessant el vers

al jaç de l'amor,

ens acollirà el poema.

Me n'adone que hi ets,

que hi ets i no hi ets,

i quan hi ets sense ser-hi,
o simplement hi ets,

em sent viva i salvatge,

al temps que Cronos, 

inhòspit i irreverent,

inexorablement,

recluta el temps.

MOMENTS

Moments

que no s'obliden;
instants

acollits per una tendresa
nua d’ales,
nua de l'angoixa d'antany;
instants

sense llavis on morir arraulida
humitejant entre sospirs

les úniques paraules,

les úniques

que em canta  una alosa

sense vol.

RARAFRASEJANT UN POEMA DE BONET ESPRIU

De la teua calma

que n’és tota meua,

no en tinc paraules.

Silencis del so estimat,

sols, al poema.

I és que ets bàlsam.

I tu ni te n'adones,

que ets mar blau assaonat.

I és a mi a qui li falta

la rima necessària.

INTENSITATS

I was not young but...

En la nit t'alces 

com estel fix entre ombres.

Invicte restes.

 

Punt de llibre, un regal per compartir (Shiro)

Era intens

el perfum de la rosa,

alegre el vol de l’alosa,

palpable el seu cant,

reposat el mar en calma

al teu esguard.

 

Instant fugissers

lluitant per resistir a deslloc,

intentant ubicar-se en el temps

perllongar-se, fer-se eterns.

 

És tanta l’estima al teu costat!

 

T'HE VIST DINS D'UNA OMBRA

Quan davalle l'espasa l'esperança
en les darreres hores del gebre
no oblides mai un somriure;
obri les mans, que no s’escape el vent.

Respira

 I no, no tingues por, pren el que és teu,
i arrabassa-li a l’alba nous despertars.

Negre és el dol, blau el goig del cel.

Surt,
escolta la música, el tocs de campana
_Veus?  S’hi sent la vida!

Hi sóc ací encara!

I tu, on ets?

T’he vist dins d’una ombra.

Ooooooolé si l'he soltat gran!!!

Esborra'm els records,
presta'm  el teu cos
i no t'amoïnes, no,
que te'l tornaré embolicat,
i precintat amb laços 
de setí i tafetà
i amb ell, el meu...
sempre tindràs.

POESIA

Tardor de fulles mortes sobre la mar,
plomissal de versos sense acabar,
nits de llunes blanques i nues
rere les busques del temps que ens guia
i una cançó que sospira,
que sospira i batega 
mentre ens pren i ens manlleva
el crepuscle, la nit i el bes ...
i ens deixa sols, sols amb la música,
sols i junts... sols... i amb la rima.

A CREMADENT (com la xocolata de Martí i Pol)

Gratant la pell,

emmudeix el teu nom.

S'ofega el crit.
J.N
***
Amb tremor de cuixes
les teues ungles endins
m'esgarrinxen el nom.
Toni Prat
***

Si és que t'ofegues,

un vers en treu un altre.

Però l'amor sura.

Helena Bonals
***

I quin lluert

tan fi, amor! -veus?, s'esquitlla

talment una ombra.

Jordi Dorca

***

Dins d'un sospir

et menge a versos.


Torrent de mel.

Polonia