PER ALS MEUS POCS PERÒ FIDELS LECTORS

Torne al lloc on vaig començar la meua intensa activitat blocaire. Aquestos versos d'Espriu m'hi condueixen cap allí:

Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913-Barcelona 1985)

Si em voleu acompanyar, ja sabeu on sóc

B7s

PER AL MEU MAR ENCALMAT

UN PUNT BAIXET

Preparé un café
mentre ratlle al paper
i veig com s'esvaeixen
les lletres lentament.
Són simples paraules mutilades,
esclaves
de la solitud i el desconsol,
paraules vàcues
que moren als llavis del vers
quan de tu no les sent.

Al meu rellotge i al teu
és la mateixa hora,
la mateixa,

ni un minut,
ni un segon més,
la mateixa, ho veus?

LLÀGRIMES DE SAL

Ben encallat
i sense rems, s'enfonsa
el meu vaixell.
Lluny queden les gavines,
lluny, l'atzur del meu cel.

Em miraves dolçament

d'esquena a l'espill del mar

i em seduïa aquell instant

en descobrir-me al teu esguard.

I encara ara em pren aquella calma;

serenor dolça,

nua de neguits i quimeres.

I encara ara em meravella 

                                aquella quietud.

Tostemps el vers,

descalç vora la mar

deleja abastar

l’ampit del cel.

Tostemps els versos,

prestos espremen la sal,

a dolls enaiguen la pell

i en fer-se aigua el cos

reescriuen l’estima.

Se’m tallaren als llavis,

les veus del desig,

se’m tallà una besada

prenyada de blaus.

Un goig amarat d’enyor

resta encara

amb el cant de la joia

I el so del llaüt

enderrocant murs.

Mirava distreta un vol de gavines
al llenç del cel, quan, sobtadament,
retornaren als meus ulls, els teus.
Carícia d'avellana d'un instant
que s'impregna a la memòria del tacte
com qui reclama 
la dolcesa d'un esguard
o la passejada d'uns dits recorrent-me els cingles.

Hi és tan a prop i tan lluny l’empedrat i el castell!

EL TREN D'ANIRÀS I NO TORNARÀS

T'hi convidava la remor del mar
a les platges de València.
Volies anar-hi amb tren 
però no pots comptrar el bitllet
ni a la màquina espenedora,
ni a la finestreta que incrèdula
et somriu amb amable complicitat.

No en tenim, no!
_et dirà sense dubtar.
Pregunta-li a aquella noia,
la dels cabells llargs,
que s'hi passeja discretament.
Diuen que s'ha quedat 
tots els de tornada,
així que... si puges,
anar-hi, aniràs,
però tornar...
no  tornaràs mai!

Puges?

M'AGRADA

"M'agrada aquest verd",
em dius subtilment un dia.
"Serve un cabell teu
a la pàgina trenta-sis
dels Amors d'Ovidi",
em confesses un altre dia
mentre jo sedasse els teus mots
amb l'assossec del vers,
corpresa per tanta tendresa
i desperte embravida
intentant deseixir-me'n 
d'aquest cau corcat i rovellat. 
"M'agrada aquest verd",
em dius de manera insistent,
mentre una llum nova
desemboira un cadàver
clos dins d'un cos.

I no saps com...
com m'agrada el teu gest!

I és cru l'hivern
quan, ai, la rosa es dreça,
febrós miratge. 

KARSTEN, dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

No us penseu pas que s'estima més a la primavera. La contenció, la cruesa de l'hivern fa lluir molt més la rosa de l'amor entre la neu blanca, per molt miratge que sigui (o sigui, una mena de rosa virtual, no gaire física). Anar ontracorrent pot ajudar, fer-te vell o ser un infant no vol dir tornar-te, ser insensible

BONALS, Helena (Una cosa molt gran en una de molt petita


Nua, la rosa
jau al jaç violeta.
Espera l'alba

J. N. 

ESPILLS

No em cal esmentar el teu nom,
ni intentar oblidar-lo,
hi roman com transparència eterna
d'un mirall paral·lel.

CONFIDÈNCIES FORA DE LLOC

La vida de les roses és curta però intensa.

Me n'adone 

que no sóc jo,

que no sóc jo sense tu,

i sense saber com,

al meu somni de cristall,

hi sóc jo, i sóc més jo

amb tu, que no amb mi.

Me n'adone

que perdre't es tan fàcil,

com evident

la certesa de no tindre't,

i que, vessant el vers

al jaç de l'amor,

ens acollirà el poema.

Me n'adone que hi ets,

que hi ets i no hi ets,

i quan hi ets sense ser-hi,
o simplement hi ets,

em sent viva i salvatge,

al temps que Cronos, 

inhòspit i irreverent,

inexorablement,

recluta el temps.

MOMENTS

Moments

que no s'obliden;
instants

acollits per una tendresa
nua d’ales,
nua de l'angoixa d'antany;
instants

sense llavis on morir arraulida
humitejant entre sospirs

les úniques paraules,

les úniques

que em canta  una alosa

sense vol.

RARAFRASEJANT UN POEMA DE BONET ESPRIU

De la teua calma

que n’és tota meua,

no en tinc paraules.

Silencis del so estimat,

sols, al poema.

I és que ets bàlsam.

I tu ni te n'adones,

que ets mar blau assaonat.

I és a mi a qui li falta

la rima necessària.

INTENSITATS

I was not young but...

En la nit t'alces 

com estel fix entre ombres.

Invicte restes.

 

Punt de llibre, un regal per compartir (Shiro)

Era intens

el perfum de la rosa,

alegre el vol de l’alosa,

palpable el seu cant,

reposat el mar en calma

al teu esguard.

 

Instant fugissers

lluitant per resistir a deslloc,

intentant ubicar-se en el temps

perllongar-se, fer-se eterns.

 

És tanta l’estima al teu costat!

 

T'HE VIST DINS D'UNA OMBRA

Quan davalle l'espasa l'esperança
en les darreres hores del gebre
no oblides mai un somriure;
obri les mans, que no s’escape el vent.

Respira

 I no, no tingues por, pren el que és teu,
i arrabassa-li a l’alba nous despertars.

Negre és el dol, blau el goig del cel.

Surt,
escolta la música, el tocs de campana
_Veus?  S’hi sent la vida!

Hi sóc ací encara!

I tu, on ets?

T’he vist dins d’una ombra.