27 de novembre del 2012

UN PUNT BAIXET


Preparé un café
mentre ratlle al paper
i veig com s'esvaeixen
les lletres lentament.
Són simples paraules mutilades,
esclaves
de la solitud i el desconsol,
paraules vàcues
que moren als llavis del vers
quan de tu no les sent.

Al meu rellotge i al teu
és la mateixa hora,
la mateixa,
ni un minut,
ni un segon més,
la mateixa, ho veus?

22 de novembre del 2012

LLÀGRIMES DE SAL

Ben encallat
i sense rems, s'enfonsa
el meu vaixell.
Lluny queden les gavines,
lluny, l'atzur del meu cel.

20 de novembre del 2012

Em miraves dolçament
d'esquena a l'espill del mar
i em seduïa aquell instant
en descobrir-me al teu esguard.

I encara ara em pren aquella calma;
serenor dolça,
nua de neguits i quimeres.

I encara ara em meravella 
                                aquella quietud.

18 de novembre del 2012

Tostemps el vers,

descalç vora la mar

deleja abastar

l’ampit del cel.

Tostemps els versos,

prestos espremen la sal,

a dolls enaiguen la pell

i en fer-se aigua el cos

reescriuen l’estima.

17 de novembre del 2012


Se’m tallaren als llavis,
les veus del desig,
se’m tallà una besada
prenyada de blaus.
Un goig amarat d’enyor
resta encara
amb el cant de la joia
I el so del llaüt
enderrocant murs.

16 de novembre del 2012

Mirava distreta un vol de gavines
al llenç del cel, quan, sobtadament,
retornaren als meus ulls, els teus.
Carícia d'avellana d'un instant
que s'impregna a la memòria del tacte
com qui reclama 
la dolcesa d'un esguard
o la passejada d'uns dits recorrent-me els cingles.

Hi és tan a prop i tan lluny l’empedrat i el castell!

15 de novembre del 2012

EL TREN D'ANIRÀS I NO TORNARÀS

T'hi convidava la remor del mar
a les platges de València.
Volies anar-hi amb tren 
però no pots comptrar el bitllet
ni a la màquina espenedora,
ni a la finestreta que incrèdula
et somriu amb amable complicitat.

No en tenim, no!
_et dirà sense dubtar.
Pregunta-li a aquella noia,
la dels cabells llargs,
que s'hi passeja discretament.
Diuen que s'ha quedat 
tots els de tornada,
així que... si puges,
anar-hi, aniràs,
però tornar...
no  tornaràs mai!

Puges?

14 de novembre del 2012

M'AGRADA

"M'agrada aquest verd",
em dius subtilment un dia.
"Serve un cabell teu
a la pàgina trenta-sis
dels Amors d'Ovidi",
em confesses un altre dia
mentre jo sedasse els teus mots
amb l'assossec del vers,
corpresa per tanta tendresa
i desperte embravida
intentant deseixir-me'n 
d'aquest cau corcat i rovellat. 
"M'agrada aquest verd",
em dius de manera insistent,
mentre una llum nova
desemboira un cadàver
clos dins d'un cos.

I no saps com...
com m'agrada el teu gest!

11 de novembre del 2012

I és cru l'hivern
quan, ai, la rosa es dreça,
febrós miratge. 

KARSTEN, dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

No us penseu pas que s'estima més a la primavera. La contenció, la cruesa de l'hivern fa lluir molt més la rosa de l'amor entre la neu blanca, per molt miratge que sigui (o sigui, una mena de rosa virtual, no gaire física). Anar ontracorrent pot ajudar, fer-te vell o ser un infant no vol dir tornar-te, ser insensible

BONALS, Helena (Una cosa molt gran en una de molt petita


Nua, la rosa
jau al jaç violeta.
Espera l'alba

J. N. 

10 de novembre del 2012

ESPILLS




No em cal esmentar el teu nom,
ni intentar oblidar-lo,
hi roman com transparència eterna
d'un mirall paral·lel.







5 de novembre del 2012

CONFIDÈNCIES FORA DE LLOC


La vida de les roses és curta però intensa.


Me n'adone 
que no sóc jo,
que no sóc jo sense tu,
i sense saber com,
al meu somni de cristall,
hi sóc jo, i sóc més jo
amb tu, que no amb mi.


Me n'adone
que perdre't es tan fàcil,
com evident
la certesa de no tindre't,
i que, vessant el vers
al jaç de l'amor,
ens acollirà el poema.


Me n'adone que hi ets,
que hi ets i no hi ets,
i quan hi ets sense ser-hi,
o simplement hi ets,
em sent viva i salvatge,
al temps que Cronos, 
inhòspit i irreverent,
inexorablement,
recluta el temps.

MOMENTS



Moments
que no s'obliden;
instants
acollits per una tendresa
nua d’ales,
nua de l'angoixa d'antany;
instants
sense llavis on morir arraulida
humitejant entre sospirs
les úniques paraules,
les úniques
que em canta  una alosa
sense vol.


4 de novembre del 2012

RARAFRASEJANT UN POEMA DE BONET ESPRIU


De la teua calma


que n’és tota meua,


no en tinc paraules.


Silencis del so estimat,


sols, al poema.




I és que ets bàlsam.


I tu ni te n'adones,


que ets mar blau assaonat.


I és a mi a qui li falta


la rima necessària.